El Front d’esquerres és l’únic futur possible

Enric Casanova
Només una esquerra unida pot ser alternativa a una dreta unida perquè l’atomisme és un entrebanc per a que l’esquerra puga governar. La unió de l’esquerra ha de ser sí o sí, no hi ha cap altra alternativa si el que volem és tenir un govern d’esquerres que faça polítiques d’esquerres i l’actual situació, cada vegada més atomitzada, de l’esquerra política només condueix a la catàstrofe, es a dir, a governs de dretes durant dècades. La qüestió fonamental és, si estem d’acord en aconseguir la unitat de l’esquerra en un front comú de totes les forces d’esquerres d’Espanya, com ha de fer-se, quina ha de ser la metodologia i quin el seu funcionament. Com que jo no estic, ni de bon troç, en possessió de la veritat absoluta revelada per Déu només puc fer-vos una proposta, humilment, des del meu tradicional eclecticisme ideològic que a vegades sembla caòtic: la unió de l’esquerra, sobre la base de la unió de totes les forces polítiques d’esquerres en un front comú, ha de fer-se en condicions d’igualtat, es a dir, que cada força política, independentment de la seua representativitat social o de les seues dimensions organitzatives, tinga el mateix nombre de representants en l’òrgan directiu del Front d’Esquerres. Per això cal, com a condicions “sine qua non”: una, que les organitzacions polítiques d’esquerres renuncien a dogmatismes, sectarismes i purismes ideològics; y dos, que abans es renoven completament les direccions dels diferents partits polítics.
Jo crec que IU està amortitzada com projecte polític, tenint en compte que lluny d’abastar els seus objectius fundacionals, precisament la formació d’un front comú de les esquerres espanyoles, ha aconseguit tot el contrari, és a dir, atomitzar encara més l’esquerra mitjançant  lluites cainites i suïcides. A més a més, IU, com a alternativa d’esquerres no té futur – ni tan sols sé si té realment un present al qual agarrar-se com a un clau ardent – perquè continua el seu tradicional moviment centrífug, tot atomitzant-se inclús des de dins de la pròpia organització, com ho demostra la darrera experiència en aquest sentit encapçalada per Gaspar Llamazares, “Izquierda Abierta“, un nou partit polític, el manifest fundacional del qual deixa ben palés quin és el principal problema d’IU, la intransigència dogmàtica i sectària. L’esquerra en Espanya, després de la defecció del PSOE – la qual jo acabe de descobrir, tot i que n’hi ha qui ja ho sabia des de fa dècades – està òrfena d’opció política que dur-se a la gola i nodreix, en canvi, l’abstenció. El PCE és un partit acomplexat i temorós, amagat sota la marca blanca que van crear als anys 80 del segle passat per a que l’electorat no veja les seues sigles i no s’espante per la C de Comunista, i per tant no és tampoc una alternativa real per l’esquerra. I quina és l’alternativa, aleshores? Perque està bé detectar els errors però està millor donar solucions. En aquest sentit, jo crec que cal fer una ullada als moviments duts a terme per l’esquerra emergent, com l’ecosocialisme d’ICV, l’Espai Plural – aquest amb els nacionalistes d’esquerres -, l’ecologisme d’Equo o el Compromís del País Valencià (ecosocialistes, nacionalistes i verds) on les opcions polítiques alliberades de dogmatismes i servituds ideològiques han confluït per a compartir un projecte polític d’esquerres. Us sona? En realitat eixe és el camí, la unió i no l’atomisme. Però per a la unió és necessari renunciar a les tradicionals aspiracions hegemòniques i als dogmes inamovibles de la doctrina. Demanar això al PCE és exigir-li peres als oms i les restes d’IU no estan per a brots verds sinó per a desenterrar les arrels. A mi em sembla que IAb (Izquierda Abierta) és una aposta de futur i amb futur.
L’atomisme de l’esquerra no és la malaltia sinó només un símptoma i cal tenir-ho en compte per a lluitar contra la primera i no combatre només el segón. La malatia de l’esquerra és el dogmatisme, la doctrina, la puresa ideològica, la tradició i ha arribat l’hora d’obrir les finestres i deixar que es renove l’aire; que isca l’aire corrupte i n’entre de nou, fresc i lliure d’humors rancis. Cal eixir de la cova on custodiem les essències de l’esquerra, obrir els ulls a la llum i llançar les cendres del passat al vent per a començar de nou sense lligams què ens constrenyen. Esteu disposats?
Anuncis